núm 10 |
Tardor del 2012 |
Societat Catalana de Física |
| Inici |
| Sumari |     1/9  |
 | Editorial La redacció |
El 10!Avui és al carrer el desè número de la revista, la nostra revista, un bon moment per felicitar-nos plegats: els que en sou subscriptors, els lectors ocasionals, els que hi heu col·laborat o hi penseu col·laborar, els que li anem donant forma i, evidentment, tot el professorat i alumnat que ha utilitzat algun dels seus recursos en l'ensenyament i/o aprenentatge de la física, i també les entitats que ens acullen i donen suport: la Societat Catalana de Física de l'Institut d'Estudis Catalans i la XTEC del Departament d'Ensenyament. De fet, potser ho hauríem d'haver celebrat en el moment en què va veure la llum el número 8... O hauríem d'esperar al número 16? Essent científics com som, tenim clar que el número 10 és un número molt humà però poc natural i, en canvi, que les potències de 2 són quantitats molt més lògiques per celebrar-ho... De manera que potser farem una gran celebració quan, amb tota seguretat, arribem al número 16 (24) amb un nombre creixent d'aportacions dels nostres lectors i subscriptors. Bromes a part, estem satisfets perquè la revista, amb més de 800 subscriptors, la majoria de Catalunya, per raons òbvies, s'ha fet un lloc en el camp de l'ensenyament i l'aprenentatge de la física i és un model de com iniciatives amb format col·laboratiu tenen cabuda i futur en aquest món cada vegada tecnològicament més avançat i per tant amb més i més possibilitats i facilitats per compartir tot allò que fem a les aules. Endavant doncs cap al número 24. Us animem a participar activament en la revista, la nostra revista.
La quantitat sí que importaSovint ens plantegem els valors que podem aportar ensenyant física, més enllà de formar bons professionals. Un valor "científic" del qual es parla poc és el respecte a les quantitats o, més precisament, l’honestedat en les mesures quantitatives. Posem-ne dos exemples: Quan un físic mesura el punt de fusió d'un material i troba que és de 600 K, encara que ell desitgi per algun motiu que sigui de 1 200 K, ha de declarar que ell ha mesurat 600 K. No vull dir que no hi hagi físics tramposos, però a la comunitat científica hi ha un consens sobre el fet que aquestes trampes són completament reprovables. De la mateixa manera, si una física anuncia que un isòtop determinat té una vida mitjana de 20 ms, tots esperem que realment ha fet la mesura i que no ha declarat el valor que més li convenia. Qualsevol altre comportament seria absolutament escandalós i la mera sospita li podria generar una pèrdua de credibilitat. No tothom respecta de la mateixa manera els resultats de les mesures. Compareu a la premsa el nombre de participants en qualsevol manifestació més o menys polèmica. La diversitat de resultats, descaradament esbiaixats segons els desitjos de qui declara els valors, no fa morir de vergonya a ningú, ni ens empeny a exigir la dimissió de qui ha publicat resultats directament impossibles. Per a molts polítics, anunciar un resultat numèric manifestament fals no és mentir: la inexactitud en els nombres no els sembla moralment reprovable. Que quedi clar que no ens referim a una situació concreta determinada; es poden trobar molts exemples en tots els sentits. Que quedi clar que no volem dir que no saben aritmètica o que són incompetents en el càlcul d'àrees. El que passa és que mentir en un enunciat que contingui quantitats no els sembla una autèntica mentida. I així ens va... En fi, és segur que no llegirà això cap responsable de premsa, responsable de comunicació, guàrdia urbana o governs civils, però com a professors/res de física, quan siguem severs amb els alumnes exigint-los precisió i honestedat amb els resultats d'un experiment, pensem que estem transmetent un valor del qual a la societat no en sobra gaire, i fem-los veure que la quantitat, en tots els camps, sí que importa.
La carta al ministreA mitjan setembre, la presidenta de la Real Sociedad Española de Física (RSEF), María del Rosario Heras, va adreçar una interessant carta al ministre d’Educación, Cultura y Deporte, José Ignacio Wert. Podeu llegir el text íntegre d'aquesta carta aquí. És clar que en llegir el nom del ministre ens ve ràpidament al cap algunes de les seves recents i desafortunades declaracions —mai rectificades— que diuen molt poc del nivell cultural, social i personal del senyor Wert i evidentment del coneixement per part seva de la nostra realitat catalana. No és aquí, però, el lloc per comentar-lo, tots hem pogut llegir o escoltar moltes opinions, declaracions i demandes de rectificació... que ell ha obviat amb tota tranquil·litat. Aquest tarannà, però, ens ha de permetre intuir quina haurà estat la seva resposta a la carta a la qual fem referència. En aquesta carta es planteja una situació real, en general poca formació científica al llarg de la secundària i més concretament en la matèria de física i una situació de futur: una disminució del pes específic de les ciències en el currículum. També s’hi plantegen algunes possibles solucions, sobre les quals hi podem estar d'acord o discrepar-hi... Sobre això podríem obrir un debat. El que sí que creiem que és necessari, absolutament necessari, és dissenyar un model educatiu estable i coherent de manera que el pes específic de les matèries o àrees del coneixement estigui equilibrat i que, a més, estigui consensuat amb tota la comunitat educativa i, molt especialment, amb la classe política, de manera que els professionals de l'ensenyament puguem treballar amb normalitat i sense els continus cops de timó que hem hagut de patir les darreres dècades: el professorat comença a estar cansat de tants canvis, que sovint només s'entenen com a resultat de baralles polítiques. Potser costaria d'arribar a aquest equilibri i distribució perquè tots sabem per experiència que cada col·lectiu defensa aferrissadament que les seves matèries són les indispensables i han de gaudir d'un tracte preferent. Nosaltres no volem caure en aquest error. El que sí que opinem és que un ministre no solament hauria de respondre la carta que li adreça l’RSEF, sinó que hauria de ser capaç d'impulsar aquest pacte entre la societat civil, el col·lectiu d'ensenyants i la classe política per arribar a la tan desitjada estabilitat del sistema educatiu. Coneixent el senyor Wert i els seus estirabots, estem segurs que encara haurem d'esperar un temps per aconseguir-ho... o esperar que s'obrin nous horitzons d'esperança, com sembla que s'acosten. |
