Fa anys que patim una crisi econòmica que ha portat milions de persones a greus carències i a l’atur forçós. Les vaques grasses del diner abundant que mai s’acabaria, del creixement imparable i sostingut, s’han tornat vaques magres d’escassesa i futur incert. Això ja ho sabem i fa temps que en patim les conseqüències d’una manera o d’una altra, però..., què té a veure amb la física?
Paral·lelament a la crisi econòmica fa temps que s’està gestant una important crisi energètica. S’ha arribat al punt en què la demanda de combustibles fòssils iguala la producció màxima disponible (peak oil), tot i que aquest fet està parcialment emmascarat per la mateixa crisi econòmica, que en limita el consum. És clar, però, que amb el nostre model actual —en què l’única opció que es considera viable és el creixement continuat— el moment en què la demanda superarà clarament la producció no tardarà a arribar i tindrà gravíssimes conseqüències en tots els àmbits.
Això obre un seguit d’interrogants que els professors de física no podem defugir. Les renovables arreglaran el problema en un termini suficientment breu? Estem abocats a un futur nuclear? Cal continuar la cursa per extreure petroli i gas de llocs cada vegada més inaccessibles (aigües profundes, zones polars...), amb els perills mediambientals que això comporta?
L’opció nuclear, que fa cosa d’un any es presentava com a inevitable després de dues dècades sense accidents importants, ha patit un greu retrocés. L’accident de Fukushima i, en menor mesura, l’incident de Marcoule (Montpeller) han posat les coses al seu lloc: les centrals nuclears continuen sent instal·lacions perilloses i difícilment controlables en circumstàncies extremes. La fusió, que ens alguns moments s’ha presentat com la panacea del futur, és encara molt lluny de ser operativa.
Quines són, doncs, les opcions viables? Les solucions no són fàcils i menys encara quan poden comportar canvis importants en la vida i els costums de molta gent, però sembla que caldrà combinar un fort impuls a les renovables amb un canvi de paradigma: el creixement continuat del consum energètic ja no és viable.
A banda de la tecnologia emprada en l’obtenció de l’energia, conceptes com ara localització o descentralització esdevenen importants no només des d’un punt de vista polític, que és com molts cops s’aborden, sinó també des d’un punt de vista físic.

A la vegada, localització i descentralització demanen, des d’un punt de vista tècnic, tecnologies relativament senzilles. La simplicitat ha de ser un valor en alça.

 

Tot això també és física. Potser com a professorat hauríem d’informar-nos i informar els alumnes sobre aquests temes, que afectaran les nostres vides en un futur proper i en un grau molt més gran del que voldríem, defugint el pessimisme. És raonable posar-se en mans d’una tecnologia extremadament complicada com és la fusió? Tenir fe en el futur ja està bé..., però el professorat hem de fer una mica més que repartir fe.