Des que els antics xinesos, els babilonis i els egipcis miraven el cel buscant senyals sobre el que s'havia d'esdevenir, o les civilitzacions del bronze edificaven Stonehenge al nord d'Anglaterra, allò que hi ha més enllà de la Terra ha excitat la curiositat i ha alimentat la imaginació dels humans.

Amb el pas dels segles, l'observació sistemàtica va donar lloc a interpretacions que representaven el fonament de la ciència moderna. En aquest sentit, Galileu va  fer un pas de gegant quan, l'any 1609, va apuntar un telescopi cap al cel nocturn i va veure que la Lluna no era l'esfera perfecta que preveia el dogma de l'església, seguint els models clàssics. Pocs mesos després, descobria quatre objectes que giraven al voltant de Júpiter. El dogma segons el qual tot l'univers girava al voltant de la Terra quedava definitivament qüestionat i el model copernicà, clarament reforçat. El telescopi era un enginy òptic que van crear diversos artesans  entre els quals hi havia capdavanters com ara Joan Roget, de Girona, i al qual no s'havia trobat l'aplicació astronòmica fins aleshores.

Han passat quatre-cents anys. El tub de Galileu ha crescut i s'ha multiplicat: s'ha convertit en enormes telescopis d'òptica adaptativa, situats a les zones altes més àrides del planeta, des del Roque de los Muchachos fins al desert d’Atacama. Altres fills del telescopi de Galileu fan voltes a la Terra i observen l'univers en totes les zones de l'espectre: el telescopi Hubble, per al visible i l’ultraviolat; el Chandra, per als raigs X, o l’Spitzer per l'infraroig, a banda dels que s'encarreguen de missions específiques, com ara el Soho, que estudia el Sol; el Kepler, que buscarà planetes similars a la Terra en estrelles properes; el Planck que estudiarà la radiació de fons, o el Herschel, que es dedicarà a estudiar la formació d'estrelles i planetes. En l'àmbit teòric, el model copernicà del sistema solar ha evolucionat de manera inimaginable fins a convertir-se en una teoria que explica l'estructura i l'evolució de l'univers des del seu origen i que el lliga a les propietats de les partícules més diminutes.

En aquests quatre segles, hi ha hagut genis de la ciència que han assolit grans fites, com ara Newton, amb la seva teoria de la gravitació universal;  Einstein, amb la interpretació geomètrica de la gravitació; Edwin Hubble, amb l'allunyament de les galàxies; Bethe, amb la nucleosíntesi estel·lar, o Penzias i Wilson, amb el descobriment de la radiació de fons... ; però la història va començar amb Galileu, amb el seu esperit inquiet, amb la seva curiositat que el dugué a aconseguir un telescopi i a apuntar-lo cap al cel, per veure si hi havia el que deien que hi havia, amb els resultats que tots coneixem.

Aquest any 2009 és l'any de l'astronomia, aprofitem-ho! Hi ha temes del currículum que ens conviden a fer-ho: la Terra i l’univers, a primer cicle d’ESO; l’estudi de les forces i de les ones, a segon cicle, o la gravitació, a segon de batxillerat, o l'assignatura de ciències per al món contemporani... Tant de bo que, aprofitant l'any de l'astronomia, puguem comunicar als nostres alumnes una engruna d’aquell esperit inquiet, una mica d'aquella curiositat de Galileu que ha portat la humanitat a alliberar-se dels dogmes i a entendre una mica més el món.