L’educació, la física i la crisiA hores d’ara, fer una editorial parlant de la crisi econòmica (potser hi hauríem d’afegir del model social) no és gaire original, fa temps que només d’obrir el diari trobem un munt d’articles d’opinió sobre el tema, escoltem el telenotícies i una bona part del temps ens informen dels ajustaments i les seves conseqüències, en qualsevol tertúlia —fins i tot familiar— no tarden a sortir comentaris sobre la situació econòmica...
Tot i això, potser podem dir algunes coses interessants des d’una òptica educativa afegint-hi també una visió com a professorat científic i més concretament de física.
No començarem demanant que no hi hagi més retallades perquè com a ciutadans som conscients que ara estem pagant els nostres excessos (d’alguns més que d’altres, òbviament!), la mala gestió de l’Administració i la poca eficàcia de la classe política (per dir-ho suaument) i, per tant, el nostre país necessita ajustaments per poder continuar vivint amb una qualitat de vida acceptable.
Ja fa mesos, però, que els polítics van posar l’èmfasi en el fet que les retallades (ajustaments, en diuen) no afectarien sectors clau del nostre model social: ni l’ensenyament ni la sanitat. Tots sabem que això no s’ha complert (potser una vegada més han promès l’impossible?) i que ho han fet de manera subtil: és cert, no han acomiadat cap docent amb plaça... però no han augmentat la plantilla dels centres malgrat l’augment d’alumnat i, a més, els docents estan fent més hores lectives. Ara es parla de reduir les reduccions per càrrecs de coordinació. Com deia un columnista d’un diari fa uns dies, totes les opcions són vàlides menys l’engany. Des de fa molts cursos l’administració educativa ens ha explicat les bondats (i la necessitat) d’incrementar l’atenció a l’alumnat amb problemes d’aprenentatge i que les tasques de coordinació en un centre són essencials per al seu bon funcionament... Ara resulta que tot això és secundari!
I tot això què provoca? Doncs el cansament, el desencís i la desmotivació del professorat que, especialment aquest curs, s’està palpant en els centres i en moltes de les activitats complementàries com ara congressos, conferències, seminaris, jornades... És evident que el professorat continua fent bé la seva feina però no li queden forces (o il·lusió) per anar estirant del carro més enllà del que se li exigeix. I s’entén perfectament perquè les condicions de treball han empitjorat.
Un altre tema preocupant des del punt de vista educatiu: el projecte EduCAT 1x1 (que ara ha canviat el nom a programa EduCAT 2.0) es va engegar fa tot just un parell de cursos, amb tot un munt de crítiques especialment per la seva precipitada implantació, en el que va representar un avenç en la possibilitat d’incorporar noves metodologies i eines al treball educatiu. Vàrem fer passos endavant (amb entrebancs) en la digitalització educativa, però ara resulta que haurem de frenar o, el que és pitjor, haurem de tornar enrere. Això no és una retallada educativa?
I una darrera qüestió que afectarà el nostre alumnat en un futur no gaire llunyà: la davallada en la inversió en investigació i en els ajuts al desenvolupament de la ciència i la tecnologia. També des de fa anys sentim a dir que per sortir de la crisi cal apostar fort per sectors estratègics i molt especialment els tecnològics, que poden ser (ho haurien de ser?) un dels punts forts del nostre país. No veiem que els ajustaments econòmics es dirigeixin en aquest sentit.
Bé, resumint: no demanem l’impossible, perquè som molt realistes, però sí que volem que es prenguin les decisions amb coherència i que si realment es creu que l’educació és un puntal per sortir de la crisi que se sigui conseqüent amb els ajustaments que s’hi fan... En tot cas, que no ens enganyin dient frases buides de contingut (o d’actuacions).
|
1/10 
