L'irracionalisme És l'irracionalisme una tendència inherent a la naturalesa humana? És la realitat tan lletja i decebedora per fugir-ne al preu que calgui? Sigui com sigui, l'atracció d’allò que és ocult, misteriós o intangible ha empès la cerca d'alquimistes, xamans, místics, gurus i visionaris de tota mena i ha alimentat supersticions, creences i sectes al llarg de la història.
A l'Edat Mitjana, la realitat i el mite es confonien com una única veritat i el coneixement s'adquiria per imitació del mestre o per l'estudi dels clàssics. La revolució científica de Copèrnic, Galileu i Newton, i més endavant la Il•lustració, van donar preeminència al treball experimental, el raonament i l'argumentació com a mètode per interpretar la realitat, almenys entre les elits intel•lectuals. Al segle XX la revolució tecnològica va canviar la vida de la humanitat i des d'aleshores la ciència ha estat reconeguda universalment com a motor de canvi. El mètode científic ha esdevingut la manera més fiable d'interpretar la realitat. L'ensenyament universal i obligatori hauria d'haver estat, doncs, el factor clau per arraconar definitivament mites i supersticions, i consolidar una visió més racional del món.
Tanmateix, és fàcil constatar que no ha estat exactament així. Una part significativa de la població veu la ciència com una disciplina obscura i misteriosa, fins i tot perillosa o clarament perjudicial, especialment quant a allò que té a veure amb la salut humana. La medicina oficial ha de competir amb una llarga sèrie d'alternatives de dubtosa credibilitat des del punt de vista científic: des del reiki fins a l’homeopatia, passant per la cromoteràpia, les flors de Bach, els massatges ayurvèdics... I no parlem de la gran quantitat de persones que creuen en diferents mètodes de predicció del futur (astrologia, tarot...) o de la influència màgica en el món (màgia blanca o negra, vudú, santeria...). D’altra banda, la literatura i especialment el cinema han popularitzat la figura del científic visionari i ambiciós, l'orgull del qual provoca destrucció i caos, com en el cas del Dr. Frankenstein, el Dr. Jekyll, el científic Norman Osborn, Spiderman, el Dr. No, etc., o el científic guillat, com el professor guillat, de Jerry Lewis, el científic de Regreso al futuro, etc. Es tracta d'estereotips que no ajuden gaire a tenir una visió positiva de la ciència i de l'activitat científica.
Quina és la situació als mitjans de comunicació? Tots sabem que hi ha una part de la premsa escrita especialitzada en el món de les pseudociències i fins i tot hi ha programes televisius dedicats als fenòmens paranormals (Cuarto milenio i una colla de programes dedicats al tarot o l’astrologia). El problema és que la premsa “seriosa” sovint tracta les ciències i les pseudociències en peu d’igualtat. Un exemple és l’entrevista al Magazine de La Vanguardia del 20 de gener a Masaru Emoto, doctor en medecines alternatives, que afirma que l’aigua és sensible a les intencions de les persones. Això ho “dedueix” de l’estudi dels cristalls que forma l’aigua en solidificar-se. Segons el Dr. Emoto, l’aigua que ha estat insultada o maltractada de paraula forma cristalls lletjos i aberrants, mentre que l’aigua que ha estat obsequiada amb bons desigs i paraules boniques (fins i tot per Internet!) forma cristalls bellíssims. És a dir, un diari seriós, que habitualment publica informació contrastada, dóna cobertura a una bajanada com aquesta. A partir d'aquí, el lector no especialitzat és induït a creure tot tipus de falòrnies. No és el mateix que la veïna ens recomani no escalfar la llet dels nadons al microones perquè “és perillós” que qui ens ho recomani sigui el pediatre.
Cal suposar que en la nostra tasca professional hem d'encoratjar una visió racional del món. Per posar un exemple, si mirem la foto de la portada del present número o, encara millor, el vídeo del qual l'hem extret (http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=uENITui5_jU ), veurem un doll d'aigua fent una trajectòria impossible. Els que són proclius a les explicacions paranormals opinaran que tal com es veu en el vídeo, efectivament, l'aigua puja, enlloc de baixar, fent tirabuixons a causa d’alguna magnetització misteriosa, sincronia còsmica o alineament de planetes. És feina nostra capacitar els estudiants per trobar explicacions raonables al fenomen que sembla ocórrer. De primer, recordarem que no estem veient la realitat, sinó un vídeo. Encara que aparentment la càmera es limita a testimoniar "la realitat", la capta a uns quants fotogrames per segon. Quan aquesta freqüència de la càmera és semblant a la de vibració del tub de sortida de l'aigua, es pot produir una il•lusió òptica semblant a les de les rodes dels cotxes (millor amb radis) de les pel•lícules, que quan arrenquen van del dret però a mesura que agafen velocitat arriben, aparentment, a anar al revés.
Ho tenim difícil. De vegades, el fet que el professor recomani una cosa és suficient perquè l'alumne faci o pensi la contrària. Tanmateix, si les pseudociències apareixen a l'aula, haurem d'intentar posar-les en evidència i, en la mesura que sigui possible, allunyar els alumnes del mite i la superstició.
|
1/9 
